Etapes del desenvolupament cognitiu

Segons els estudis de Jean Piaget el nen pensa diferent de l’adult i per un procés d’adaptació a l’ambient arriba a desenvolupar totalment les seves capacitats intel•lectuals. Primer, segons Piaget, apareix la intel•ligència i després el pensament.
Piaget estudia el desenvolupament espontani de la intel•ligència i del pensament, això planteja un problema previ: la influència de l’herència i de l’ambient en les diferències de capacitat intel•lectual. Piaget pressuposa la maduració de l’organisme i la influència del medi social unida amb el desenvolupament de l’afectivitat.
Els conceptes clau de la teoria són:
1. Esquemes: són les determinades estructures mentals més importants que s’utilitzen a cada etapa o estadi.
2. Adaptació: que suposa, assimilació, la intel•ligència adapta les dades de l’experiència als seus propis esquemes; i acomodació, la intel•ligència modifica els esquemes per ajustar-los als nous elements de la realitat. La coordinació d’aquests dos moments explica el desenvolupament i progrés intel•lectual.
3. Organització: El pensament actua com una totalitat organitzada. “Adaptant-se a les coses, el pensament s’organitza; i organitzant-se, estructura les coses”.
4. Estadi: són les etapes en les quals el pensament es desenvolupa. L’ordre dels estadis no es pot canviar ja que les noves estructures han de recolzar-se sobre les anteriors. El procés es pot accelerar o retardar però requereix un temps mínim de maduració.

1r període: Intel•ligència sensoriomotriu. (dos primers anys de vida)
Aquest períodes es caracteritza per tres moments fonamentals: Al principi només hi ha actes reflexos que es basen en tendències instintives. Els reflexos es van perfeccionant i generalitzant. Després, els reflexos s’organitzen en hàbits i la percepció esdevé discriminatòria. El moviment i la percepció es coordinen i ja és capaç d’agafar els objectes que percep ( prensió). Més tard, apareix la intel•ligència pràctica o sensoriomotriu que s’aplica a manipular objectes. S’anomena així perquè només utilitza percepcions i moviments coordinats entre ells, això vol dir que no hi ha paraules ni conceptes; hi ha intel•ligència però no hi ha pensament.
- Per al nen de menys d’un any no existeixen objectes permanents, això vol dir que si se li ensenya un objecte i aquest s’amaga, el nen no l’intentarà buscar, només plorarà. El segon any adquirirà la noció de què els objectes són permanents i serà capaç d’anar a buscar l’objecte amagat; també aprendrà la noció de causalitat.
- Al principi no hi ha en el nen cap distinció entre el seu món interior i el món exterior. Però quan el nen comença a percebre un espai únic al seu entorn, el seu cos no és sinó un cos més i és capaç de distingir entre el “dintre” (del seu cos) i el “fora” (en l’espai). Així el nen supera el seu radical egocentrisme, encara que és un egocentrisme sens “ego”, i se situa en el món.
2n període: Representació pre-oparativa. (de dos a sis anys)
Imitant els adults, el nen aprèn el llenguatge. El llenguatge li permet fer intercanvis verbals amb els altres i en interioritzar la paraula sorgeix el pensament com a diàleg amb si mateix. Així sorgeixen dos nous móns, el món social i el món interior. Encara que el nen segueix sent egocèntric perquè assimila totes les seves experiències del món al model del seu món interior.
Les característiques del pensament infantil són:
- L’animisme, tendeix a concebre les coses com si fossin vives i dotades d’intencions. Exemple: Els núvols es mouen per dur la pluja. La nit és un gran núvol negre que tapa el cel perquè dormim.
- Artificialisme, totes les coses han estat construïdes per l’home o per alguna activitat que actua semblant als homes. Exemple: Qui ha fet la lluna?
- Causalitat, és amarada d’elements morals. Exemple: Els vaixells suren perquè han de surar.
- Els “Per què?” dels nens són desconcertants per als adults, perquè pregunten per la causa eficient i la finalitat. Exemple: Per què surt la lluna a la nit? Un nen podria respondre, “Surt a la nit per il•luminar els camins” o “ No surt de dia perquè ja hi ha el sol”.
3r període: Operacions concretes. (de set a onze anys)
El nen esdevé capaç d’una certa “lògica” amb el començament de l’edat escolar i la conquesta de l’ús de la raó. Adquireix la capacitat de fer operacions mentals, que són concretes: opera amb objectes que puguin ser percebuts i manipulats. El nen pensa “amb els ulls i les mans”. Aquesta possibilitat de les operacions ve donada per la reversibilitat, que es basa en la possibilitat d’invertir l’operació. Exemple: Amb una pastilla de plastilina pot fer una bola, com que la bola pesa tant com la pastilla pot tornar a fer una pastilla amb la bola. Abans dels set anys, el nen creu que s’ha modificat la quantitat de matèria, pes i volum. Amb set anys, admet la constància de la matèria. Amb nou anys, admet la conservació del pes i amb 11 anys, admet la conservació del volum. Un nen de set anys no és capaç de resoldre un problema del mateix tipus a nivell verbal sense la presència de l’objecte. Aquesta reversibilitat es manifesta a nivell social com a reciprocitat, ja que el nen es converteix en cooperatiu ja que és capaç de posar-se en el punt de vista dels altres, superant l’egocentrisme anterior.
4t període: Operacions formals. (des dels dotze anys)
A partir d’aquest moment ja és possible fer operacions no concretes, que són aquelles que no requereixen el recolzament de la percepció o de la manipulació sinó que es realitzen a un nivell verbal o conceptual. El pensament s’allibera del real-present i penetra en el camp de la reflexió, les teories i les hipòtesis. L’adolescent s’interessa per tots els problemes no actuals, sense cap relació amb les realitats viscudes diàriament o que anticipen situacions futures del món, sovint són quimèriques. Tenen facilitat per elaborar teories abstractes. La intel•ligència formal assenyala l’arrencada del pensament. Però existeix un egocentrisme intel•lectual de l’adolescència que es manifesta amb la creença en l’infinit poder de la reflexió, com si el món s’hagués de sotmetre als sistemes i no els sistemes a la realitat. Posteriorment, l’egocentrisme metafísic troba la seva correcció en una reconciliació entre el pensament formal i la realitat; l’equilibri s’assoleix quan la reflexió comprèn que la seva funció no és de contradir, sinó d’interpretar l’experiència.